El caso de Juan 2

Muchísimos padres se sorprenden cuando ven a un niño caminando mientras el suyo, de la misma edad, aún no ha empezado a andar. Esto no debería extrañarles, porque tan normal es que el bebé de sus primeros pasos a los 9 meses como que empiece a caminar a los 15.

Cada niño lleva un ritmo de desarrollo y el hecho de andar no es una excepción. Aunque, si el niño cumple el año y medio y no camina ni intenta hacerlo, lo que hay que hacer es llevarle al pediatra para que le haga una revisión exhaustiva.

Existen diversos factores influyentes en la conquista de este hito:

• La genética. Si el padre y la madre echaron a andar pronto, lo más probable es que su hijo también lo haga. Y lo mismo en el caso contrario.
• Haber nacido antes de tiempo. Los bebés prematuros llevan un ritmo de desarrollo algo más lento que los pequeños nacidos a término.
• El físico. Es lógico que los niños gorditos tarden más en aprender, por la sencilla razón de que tienen que mover más kilos.
• El carácter. Los peques temerosos se piensan mucho más que los lanzados si intentan andar o no.
• El lugar que ocupan en la familia. Los niños que tienen hermanos mayores, empujados por su afán de ser como ellos, suelen soltarse antes que los primogénitos.

Los niños con los primeros pasos producen muchos cambios: el niño se vuelve más autónomo, se relación mejor, tiene un campo de exploración más amplio etc.

Los bebes, antes de ponerse a andar, suelen pasar por cuatro etapas evolutivas:

1. Entre los 7 y los 8 meses se sienta y se desplaza con el culo.
2. A los 9 meses ya puede gatear.
3. Con 10 meses comienza a perder el miedo y puede dar sus primeros pasos con la ayuda de un adulto.
4. Alrededor del año el niño ya tiene fuerza y seguridad en sus piernas y puede ponerse de pie él solito.

Aun así, hay niños que pasan por todas y cada una de estas fases y otros que se saltan algunas. No hay que preocuparse por ello. Lo que sí que es importante es no sobre estimular ni forzar al pequeño para que camine, si él no intenta hacerlo, porque es señal de que aún no está preparado para ello y podemos causarle algún trastorno en las piernas o en la espalda. Aunque no se debe estimular mucho, si que podemos ayudar al niño con actividades o animandolo para que pueda dar sus primeros pasos pero sin ser muy estrictos con él.

De acuerdo con el contexto del problema, debemos saber que eso no es ningún problema de momento. Por lo tanto Ana su maestra no debería alertarse, porque como bien se ha dicho cada niño tiene un ritmo de desarrollo. Entonces debe actuar de manera normal y tratándolo como a un niño más.Pero si vieramos que la cosa va a más tendriamos que preocuparnos y actuar sobre ello, siempre bajo la aprobación y los pasos que nos pueda dar el pediatra.

 

El caso de Juan

   Muchísimos padres se sorprenden cuando ven a un niño caminando mientras el suyo, de la misma edad, aún no ha empezado a andar. Esto no debería extrañarles, porque tan normal es que el bebé de sus primeros pasos a los 9 meses como que empiece a caminar a los 15.

   Cada niño lleva un ritmo de desarrollo y el hecho de andar no es una excepción. Aunque, si el niño cumple el año y medio y no camina ni intenta hacerlo, lo que hay que hacer es llevarle al pediatra para que le haga una revisión exhaustiva.

   Existen diversos factores influyentes en la conquista de este hito:

• La genética. Si el padre y la madre echaron a andar pronto, lo más probable es que su hijo también lo haga. Y lo mismo en el caso contrario.
• Haber nacido antes de tiempo. Los bebés prematuros llevan un ritmo de desarrollo algo más lento que los pequeños nacidos a término.
• El físico. Es lógico que los niños gorditos tarden más en aprender, por la sencilla razón de que tienen que mover más kilos.
• El carácter. Los peques temerosos se piensan mucho más que los lanzados si intentan andar o no.
• El lugar que ocupan en la familia. Los niños que tienen hermanos mayores, empujados por su afán de ser como ellos, suelen soltarse antes que los primogénitos.

   Los niños con los primeros pasos producen muchos cambios: el niño se vuelve más autónomo, se relación mejor, tiene un campo de exploración más amplio etc.

   Los bebes, antes de ponerse a andar, suelen pasar por cuatro etapas evolutivas:

1. Entre los 7 y los 8 meses se sienta y se desplaza con el culo.
2. A los 9 meses ya puede gatear.
3. Con 10 meses comienza a perder el miedo y puede dar sus primeros pasos con la ayuda de un adulto.
4. Alrededor del año el niño ya tiene fuerza y seguridad en sus piernas y puede ponerse de pie él solito.

   Aun así, hay niños que pasan por todas y cada una de estas fases y otros que se saltan algunas. No hay que preocuparse por ello. Lo que sí que es importante es no sobre estimular ni forzar al pequeño para que camine, si él no intenta hacerlo, porque es señal de que aún no está preparado para ello y podemos causarle algún trastorno en las piernas o en la espalda.

   De acuerdo con el contexto del problema, debemos saber que eso no es ningún problema de momento. Por lo tanto Ana su maestra no debería alertarse, porque como bien se ha dicho cada niño tiene un ritmo de desarrollo. Entonces debe actuar de manera normal y tratándolo como a un niño más.

 

Activitat Sensorial 2

Com be planteja aquest cas , Elena es una nena de 15 mesos de edat i Miguel el professor nota que Elena a diferencia de la resta de la classe no diu ni una sola paraula. Miguel parla en els pares i els planteja el problema, ja que ell pensa que potser la nena tinga una deficiència auditiva i per això no parla encara i els recomana que vagin al metge. La pregunta és com deu actuar Miguel davant de que Elena tinga una deficiència auditiva ?

Les deficiències auditives, també denominades com perduda auditiva i hipoacúsies, ocorren quan hi ha un problema en els oïts o en una o més parts que faciliten la audició. La paraula deficiència significa que algo no esta funcionant correctament o tan be com deuria.

Primer que res Miguel deu acceptar que la nena es igual que tots els demes nens i no te que sobresaltar-se en ningun moment. Miguel deuria parlar en el centre per a que aquests li pogueren sol·licitar un logopeda o un mestre de ajuda per tractar de millor manera la deficiència de Elena , ja que aquests son els professionals que ajuden a les persones en deficiència.

El professor en ningun moment deuria de canviar a Elena de classe, mes que res perquè ella pot aprendre igual que els demes però d’altres maneres. Es dir Elena necessitarà un tracte diferent per comunicar-se i començar a parlar. Alguns processos poden ser els següents:

 · Quan se estigi llegint hi ha que utilitzar el llenguatge de senyes amb moviments corporals i facials. Es deu procurar que aquests moviments siguin de forma espontània i de fàcil comprensió.

 

  · Ensenyar en paciència, dedicació i el mes important: llegir en veu alta, gesticulant i fent mímica.

  · Llegir contes infantils , ja que son estimulants per als nens sords.

 

 · No descuidar ningun llenguatge, quan se estigi llegint no hi ha que oblidar ni la mímica ni la lectura.

 

  · Seguir les indicacions del nen i tindre-les en conter. No hi ha que aïllares de la historia.

 

Miguel pot decidir si Elena es capaç de fer totes les activitat col·lectives en els seus companys o si algunes vegades es millor que vagi a una altra classe per poder fer activitats que li vagin millor a ella. Però en ningun moment ell deu ni castigar-la ni premiar-la perquè la nena no te la culpa de tindre eixa discapacitat i ella si l’educació es correcta anirà aprenen igual que els demes nens encara que potser vagi mes lentament.

 

El relacionar-se amb els seus company es bo per a Elena , ja que pot anar aprenent sense haver de parlar, se poden utilitzar els jocs simbòlics d’una classe de psicomotricitat on Elena pot jugar amb els demes nens i nenes representat les seues imaginacions o expressar els seues sentiments respecte a com se sent ella en els demes.

 

També cap la possibilitat de que Elena no sofrisca ninguna deficiencia, i que aquest problema vinga donat per el poc de temps que ella pasa amb els seus pares, ja que aquests sols estan en casa per la nit i ella es pasa el temps en casa la seua iaia que te 80 anys.

 

D’acord amb aquest problema jo opine que Miguel no es tindria que alterar, deuria demanar ajuda i anar tractant a Elena com una mes però ajudant-la amb la forma que ella tindrà que aprendre poc a poc i tenint paciència perquè ella finalment aconseguirà el seu propòsit. Si el problema fora el poc de temps que pasen els pares en la xiqueta Miguel tindria que parlar amb ells i plantejar-los el cas per poder solucionar el problema de Elena.

Activitat Sensorial

     Com be planteja aquest cas , Elena es una nena de 15 mesos de edat i Miguel el professor nota que Elena a diferencia de la resta de la classe no diu ni una sola paraula. Miguel parla en els pares i els planteja el problema, ja que ell pensa que potser la nena tinga una deficiència auditiva i per això no parla encara i els recomana que vagin al metge. La pregunta és com deu actuar Miguel davant de que Elena tinga una deficiència auditiva ?

     Les deficiències auditives, també denominades com perduda auditiva i hipoacúsies, ocorren quan hi ha un problema en els oïts o en una o més parts que faciliten la audició. La paraula deficiència significa que algo no esta funcionant correctament o tan be com deuria.

     Primer que res Miguel deu acceptar que la nena es igual que tots els demes nens i no te que sobresaltar-se en ningun moment. Miguel deuria parlar en el centre per a que aquests li pogueren sol·licitar un logopeda o un mestre de ajuda per tractar de millor manera la deficiència de Elena , ja que aquests son els professionals que ajuden a les persones en deficiència.

     El professor en ningun moment deuria de canviar a Elena de classe, mes que res perquè ella pot aprendre igual que els demes però d’altres maneres. Es dir Elena necessitarà un tracte diferent per comunicar-se i començar a parlar. Alguns processos poden ser els següents:

·         Quan se estigi llegint hi ha que utilitzar el llenguatge de senyes amb moviments corporals i facials. Es deu procurar que aquests moviments siguin de forma espontània i de fàcil comprensió.

·         Ensenyar en paciència, dedicació i el mes important: llegir en veu alta, gesticulant i fent mímica.

·         Llegir contes infantils , ja que son estimulants per als nens sords.

·         No descuidar ningun llenguatge, quan se estigi llegint no hi ha que oblidar ni la mímica ni la lectura.

·         Seguir les indicacions del nen i tindre-les en conter. No hi ha que aïllares de la historia.

     Miguel pot decidir si Elena es capaç de fer totes les activitat col·lectives en els seus companys o si algunes vegades es millor que vagi a una altra classe per poder fer activitats que li vagin millor a ella. Però en ningun moment ell deu ni castigar-la ni premiar-la perquè la nena no te la culpa de tindre eixa discapacitat i ella si l’educació es correcta anirà aprenen igual que els demes nens encara que potser vagi mes lentament.

     El relacionar-se amb els seus company es bo per a Elena , ja que pot anar aprenent sense haver de parlar, se poden utilitzar els jocs simbòlics d’una classe de psicomotricitat on Elena pot jugar amb els demes nens i nenes representat les seues imaginacions o expressar els seues sentiments respecte a com se sent ella en els demes.

     D’acord amb aquest problema jo opine que Miguel no es tindria que alterar, deuria demanar ajuda i anar tractant a Elena com una mes però ajudant-la amb la forma que ella tindrà que aprendre poc a poc i tenint paciència perquè ella finalment aconseguirà el seu propòsit.

Sessió de psicomotricitat 2

    La psicomotricitat es una eina per a afovorir els aprenentatges escolars bàsics de forma constructiva i significativa per part de l’alumne, ja que a partir del treball psicomotriu ajudem el nen i la nena a preparar i consolidar els conceptes que ha d’anar assolint durant el curs, sempre a partir de la seva propia acció i del joc.

    Según Bernard Aucouturier l'expressivitat motriu és la manera original amb la qual l'infant manifesta els seus continguts interns inconscients, procedents de les primeres interaccions amb el món envoltant. Des de la meua opinió , jo pense que lo que lo que Sandra vol fer es utilitzar les sessió de psicomotricitat per a que Eric aprenga a saber tractar al seu germà, ja que en les sessions de psicomotricitat els nens aprenen una formació persona que consisteix en constituir la part central de la formació. Aleshores, ella tindria que realitzar una taula amb els aspectes en els que va a fixar , tant de comportament individual com colectiu. Analitzar si juga soles o amb els demes , si comparteix els objectes , si ha variat el seu comportament respecte altres sesions etc ..

   L'objectiu és d'integrar un sistema d'actituds necessari en la relació a l'ajuda psicomotriu. La formació personal explora els processos de comunicació per la via sensòrio-motriu i emocional, afavoreix l'accés a la unitat de la persona i a un coneixement millor de si mateix. Aquesta formació es dóna en grup i requereix per part de cada participant una implicació corporal, emocional i verbal. La formació no és una teràpia sinó una formació personal al servei de la intervenció amb el nen. Aleshores aquestes sessions li serviran per a que Eric no comence a tindre cels del germà ja que durant els primers mesos podrà comprovar que no serà ell el centre d’atenció dels seus pares , i tindrà que aprendre a ser el germà major. Veig correcte el funcionament que vol donar Sandra a la classe de psicomotricitat , ja que gracies a això els xiquets podran començar a saber com tractar amb algun nou membre que vinga a la família.

    Utilitzan les sessions podem dir que Eric on mes podría aprendre es en el joc simbólic, ja que ahí ell podria representar com es sent i Sandra podria ajudar-lo amb ninos com si fora el seu germa i vore com este actua en front aixo. Pero esta clar que no només es ella qui ha de actuar , sino tambe els pares , que en casa li tenen que anar explicant lo que pasara i ajudar-lo a portar-lo lo mes fàcil possible i intentar sempre que Eric es senta part de la familia sempre.

    D’acord amb el context del problema , jo opine que Sandra fa lo que creu millor per a poder integrar als nens en un altra etapa de la seua vida , ja que tots no sols Eric podrien arribar a ser germans majors algun dia. I gracies a eixes sessions els nens podrà desarrollar els seux coneixements i aprendre a tractar amb altres persones.

La sessiò de psicomotricitat

    La psicomotricitat es una eina per  a afovorir  els  aprenentatges  escolars  bàsics de forma constructiva i significativa per part de l’alumne, ja que a partir del  treball psicomotriu ajudem el nen i la nena a preparar i consolidar els conceptes que ha d’anar assolint durant el curs, sempre a partir de la seva propia acció i del joc.

   Según  Bernard Aucouturier  l'expressivitat motriu és la manera original amb la qual l'infant manifesta els seus continguts interns inconscients, procedents de les primeres interaccions amb el món envoltant. Des de la meua opinió , jo  pense que lo que lo que Sandra vol fer  es utilitzar les sessió de psicomotricitat per a que Eric aprenga  a saber tractar al seu germà, ja que en les sessions de psicomotricitat els nens aprenen una formació persona que consisteix en  constituir la part central de la formació. L'objectiu és d'integrar un sistema d'actituds necessari en la relació a l'ajuda psicomotriu. La formació personal explora els processos de comunicació per la via sensòrio-motriu i emocional, afavoreix l'accés a la unitat de la persona i a un coneixement millor de si mateix. Aquesta formació es dóna en grup i requereix per part de cada participant una implicació corporal, emocional i verbal. La formació no és una teràpia sinó una formació personal al servei de la intervenció amb el nen. Aleshores aquestes sessions li serviran per a que Eric no comence a tindre cels del germà  ja que durant els primers mesos podrà comprovar que no serà ell el centre d’atenció dels seus pares , i tindrà que aprendre a ser el germà major. Veig correcte el funcionament que vol donar Sandra a la classe de psicomotricitat , ja que gracies a això els xiquets podran començar a saber com tractar amb algun nou membre que vinga a la família.

    Utilitzan les sessions podem dir que Eric on mes podría aprendre sera en el joc simbólic, ja que ahí ell podria representar com es sent i Sandra podria ajudar-lo amb ninos com si fora el seu germa i vore com este actua en front aixo. Pero esta clar que no només es ella qui ha de actuar , sino tambe els pares , que en casa li tenen que anar explicant lo que pasara i ajudar-lo a portar-lo lo mes fàcil possible i intentar sempre que Eric es senta part de la familia sempre.

     D’acord amb el context del problema , jo opine que Sandra fa lo que creu millor per a poder integrar als nens en un altra etapa de la seua vida , ja que tots no sols Eric podrien arribar a ser germans majors algun dia. I gracies a eixes sessions els nens podrà desarrollar els seux coneixements i  aprendre a tractar amb altres persones.

El caso de Marta 2.

    Después de haber obtenido las diferentes opiniones de algunos compañeros, he podido llegar a una conclusión que quizá no me había dado cuenta.

    Como bien han dicho ellos , el argumento esta muy bien elaborado, pero han destacado una palabra en la que yo no me había fijado , la palabra "trastadas". Puede que como bien hayan dicho ellos, nosotros los mayores lo podamos considerar así, pero es cierto que un niño pequeño no hace trastadas ya que el no sabe lo que hace, si no que nene/a esta explorando nuevas cosas en su entorno y mediante el contacto empieza a averiguar como son las cosas. 

    En conclusión, puesto que solo me han rectificado esa palabra , pienso que el texto esta bien y solo quería rectificar mediante la opinión de otros compañeros el pequeño fallo que he tenido al darle otro sentido a esa palabra.