martes, 19 de febrero de 2013

El caso de Juan 2

Muchísimos padres se sorprenden cuando ven a un niño caminando mientras el suyo, de la misma edad, aún no ha empezado a andar. Esto no debería extrañarles, porque tan normal es que el bebé de sus primeros pasos a los 9 meses como que empiece a caminar a los 15.

Cada niño lleva un ritmo de desarrollo y el hecho de andar no es una excepción. Aunque, si el niño cumple el año y medio y no camina ni intenta hacerlo, lo que hay que hacer es llevarle al pediatra para que le haga una revisión exhaustiva.

Existen diversos factores influyentes en la conquista de este hito:

  • La genética. Si el padre y la madre echaron a andar pronto, lo más probable es que su hijo también lo haga. Y lo mismo en el caso contrario.
  • Haber nacido antes de tiempo. Los bebés prematuros llevan un ritmo de desarrollo algo más lento que los pequeños nacidos a término.
  • El físico. Es lógico que los niños gorditos tarden más en aprender, por la sencilla razón de que tienen que mover más kilos.
  • El carácter. Los peques temerosos se piensan mucho más que los lanzados si intentan andar o no.
  • El lugar que ocupan en la familia. Los niños que tienen hermanos mayores, empujados por su afán de ser como ellos, suelen soltarse antes que los primogénitos.

Los niños con los primeros pasos producen muchos cambios: el niño se vuelve más autónomo, se relación mejor, tiene un campo de exploración más amplio etc.

Los bebes, antes de ponerse a andar, suelen pasar por cuatro etapas evolutivas:

  1. Entre los 7 y los 8 meses se sienta y se desplaza con el culo.
  2. A los 9 meses ya puede gatear.
  3. Con 10 meses comienza a perder el miedo y puede dar sus primeros pasos con la ayuda de un adulto.
  4. Alrededor del año el niño ya tiene fuerza y seguridad en sus piernas y puede ponerse de pie él solito.

Aun así, hay niños que pasan por todas y cada una de estas fases y otros que se saltan algunas. No hay que preocuparse por ello. Lo que sí que es importante es no sobre estimular ni forzar al pequeño para que camine, si él no intenta hacerlo, porque es señal de que aún no está preparado para ello y podemos causarle algún trastorno en las piernas o en la espalda. Aunque no se debe estimular mucho, si que podemos ayudar al niño con actividades o animandolo para que pueda dar sus primeros pasos pero sin ser muy estrictos con él.

De acuerdo con el contexto del problema, debemos saber que eso no es ningún problema de momento. Por lo tanto Ana su maestra no debería alertarse, porque como bien se ha dicho cada niño tiene un ritmo de desarrollo. Entonces debe actuar de manera normal y tratándolo como a un niño más.Pero si vieramos que la cosa va a más tendriamos que preocuparnos y actuar sobre ello, siempre bajo la aprobación y los pasos que nos pueda dar el pediatra.

 

jueves, 14 de febrero de 2013

El caso de Juan


   Muchísimos padres se sorprenden cuando ven a un niño caminando mientras el suyo, de la misma edad, aún no ha empezado a andar. Esto no debería extrañarles, porque tan normal es que el bebé de sus primeros pasos a los 9 meses como que empiece a caminar a los 15.

   Cada niño lleva un ritmo de desarrollo y el hecho de andar no es una excepción. Aunque, si el niño cumple el año y medio y no camina ni intenta hacerlo, lo que hay que hacer es llevarle al pediatra para que le haga una revisión exhaustiva.

   Existen diversos factores influyentes en la conquista de este hito:

  • La genética. Si el padre y la madre echaron a andar pronto, lo más probable es que su hijo también lo haga. Y lo mismo en el caso contrario.
  • Haber nacido antes de tiempo. Los bebés prematuros llevan un ritmo de desarrollo algo más lento que los pequeños nacidos a término.
  • El físico. Es lógico que los niños gorditos tarden más en aprender, por la sencilla razón de que tienen que mover más kilos.
  • El carácter. Los peques temerosos se piensan mucho más que los lanzados si intentan andar o no.
  • El lugar que ocupan en la familia. Los niños que tienen hermanos mayores, empujados por su afán de ser como ellos, suelen soltarse antes que los primogénitos.

   Los niños con los primeros pasos producen muchos cambios: el niño se vuelve más autónomo, se relación mejor, tiene un campo de exploración más amplio etc.

   Los bebes, antes de ponerse a andar, suelen pasar por cuatro etapas evolutivas:

  1. Entre los 7 y los 8 meses se sienta y se desplaza con el culo.
  2. A los 9 meses ya puede gatear.
  3. Con 10 meses comienza a perder el miedo y puede dar sus primeros pasos con la ayuda de un adulto.
  4. Alrededor del año el niño ya tiene fuerza y seguridad en sus piernas y puede ponerse de pie él solito.

   Aun así, hay niños que pasan por todas y cada una de estas fases y otros que se saltan algunas. No hay que preocuparse por ello. Lo que sí que es importante es no sobre estimular ni forzar al pequeño para que camine, si él no intenta hacerlo, porque es señal de que aún no está preparado para ello y podemos causarle algún trastorno en las piernas o en la espalda.

   De acuerdo con el contexto del problema, debemos saber que eso no es ningún problema de momento. Por lo tanto Ana su maestra no debería alertarse, porque como bien se ha dicho cada niño tiene un ritmo de desarrollo. Entonces debe actuar de manera normal y tratándolo como a un niño más.

 

martes, 29 de enero de 2013

Activitat Sensorial 2


Com be planteja aquest cas , Elena es una nena de 15 mesos de edat i Miguel el professor nota que Elena a diferencia de la resta de la classe no diu ni una sola paraula. Miguel parla en els pares i els planteja el problema, ja que ell pensa que potser la nena tinga una deficiència auditiva i per això no parla encara i els recomana que vagin al metge. La pregunta és com deu actuar Miguel davant de que Elena tinga una deficiència auditiva ?



Les deficiències auditives, també denominades com perduda auditiva i hipoacúsies, ocorren quan hi ha un problema en els oïts o en una o més parts que faciliten la audició. La paraula deficiència significa que algo no esta funcionant correctament o tan be com deuria.
Primer que res Miguel deu acceptar que la nena es igual que tots els demes nens i no te que sobresaltar-se en ningun moment. Miguel deuria parlar en el centre per a que aquests li pogueren sol·licitar un logopeda o un mestre de ajuda per tractar de millor manera la deficiència de Elena , ja que aquests son els professionals que ajuden a les persones en deficiència.

El professor en ningun moment deuria de canviar a Elena de classe, mes que res perquè ella pot aprendre igual que els demes però d’altres maneres. Es dir Elena necessitarà un tracte diferent per comunicar-se i començar a parlar. Alguns processos poden ser els següents:

 · Quan se estigi llegint hi ha que utilitzar el llenguatge de senyes amb moviments corporals i facials. Es deu procurar que aquests moviments siguin de forma espontània i de fàcil comprensió.
 
  · Ensenyar en paciència, dedicació i el mes important: llegir en veu alta, gesticulant i fent mímica.

  · Llegir contes infantils , ja que son estimulants per als nens sords.
 
 · No descuidar ningun llenguatge, quan se estigi llegint no hi ha que oblidar ni la mímica ni la lectura.
 
  · Seguir les indicacions del nen i tindre-les en conter. No hi ha que aïllares de la historia.
 
Miguel pot decidir si Elena es capaç de fer totes les activitat col·lectives en els seus companys o si algunes vegades es millor que vagi a una altra classe per poder fer activitats que li vagin millor a ella. Però en ningun moment ell deu ni castigar-la ni premiar-la perquè la nena no te la culpa de tindre eixa discapacitat i ella si l’educació es correcta anirà aprenen igual que els demes nens encara que potser vagi mes lentament.
 
El relacionar-se amb els seus company es bo per a Elena , ja que pot anar aprenent sense haver de parlar, se poden utilitzar els jocs simbòlics d’una classe de psicomotricitat on Elena pot jugar amb els demes nens i nenes representat les seues imaginacions o expressar els seues sentiments respecte a com se sent ella en els demes.
 
També cap la possibilitat de que Elena no sofrisca ninguna deficiencia, i que aquest problema vinga donat per el poc de temps que ella pasa amb els seus pares, ja que aquests sols estan en casa per la nit i ella es pasa el temps en casa la seua iaia que te 80 anys.
 
D’acord amb aquest problema jo opine que Miguel no es tindria que alterar, deuria demanar ajuda i anar tractant a Elena com una mes però ajudant-la amb la forma que ella tindrà que aprendre poc a poc i tenint paciència perquè ella finalment aconseguirà el seu propòsit. Si el problema fora el poc de temps que pasen els pares en la xiqueta Miguel tindria que parlar amb ells i plantejar-los el cas per poder solucionar el problema de Elena.

miércoles, 23 de enero de 2013

Activitat Sensorial

     Com be planteja aquest cas , Elena es una nena de 15 mesos de edat i Miguel el professor nota que Elena a diferencia de la resta de la classe no diu ni una sola paraula. Miguel parla en els pares i els planteja el problema, ja que ell pensa que potser la nena tinga una deficiència auditiva i per això no parla encara i els recomana que vagin al metge. La pregunta és com deu actuar Miguel davant de que Elena tinga una deficiència auditiva ?
     Les deficiències auditives, també denominades com perduda auditiva i hipoacúsies, ocorren quan hi ha un problema en els oïts o en una o més parts que faciliten la audició. La paraula deficiència significa que algo no esta funcionant correctament o tan be com deuria.
     Primer que res Miguel deu acceptar que la nena es igual que tots els demes nens i no te que sobresaltar-se en ningun moment. Miguel deuria parlar en el centre per a que aquests li pogueren sol·licitar un logopeda o un mestre de ajuda per tractar de millor manera la deficiència de Elena , ja que aquests son els professionals que ajuden a les persones en deficiència.

     El professor en ningun moment deuria de canviar a Elena de classe, mes que res perquè ella pot aprendre igual que els demes però d’altres maneres. Es dir Elena necessitarà un tracte diferent per comunicar-se i començar a parlar. Alguns processos poden ser els següents:
·         Quan se estigi llegint hi ha que utilitzar el llenguatge de senyes amb moviments corporals i facials. Es deu procurar que aquests moviments siguin de forma espontània i de fàcil comprensió.
·         Ensenyar en paciència, dedicació i el mes important: llegir en veu alta, gesticulant i fent mímica.
·         Llegir contes infantils , ja que son estimulants per als nens sords.
·         No descuidar ningun llenguatge, quan se estigi llegint no hi ha que oblidar ni la mímica ni la lectura.
·         Seguir les indicacions del nen i tindre-les en conter. No hi ha que aïllares de la historia.
     Miguel pot decidir si Elena es capaç de fer totes les activitat col·lectives en els seus companys o si algunes vegades es millor que vagi a una altra classe per poder fer activitats que li vagin millor a ella. Però en ningun moment ell deu ni castigar-la ni premiar-la perquè la nena no te la culpa de tindre eixa discapacitat i ella si l’educació es correcta anirà aprenen igual que els demes nens encara que potser vagi mes lentament.
     El relacionar-se amb els seus company es bo per a Elena , ja que pot anar aprenent sense haver de parlar, se poden utilitzar els jocs simbòlics d’una classe de psicomotricitat on Elena pot jugar amb els demes nens i nenes representat les seues imaginacions o expressar els seues sentiments respecte a com se sent ella en els demes.
     D’acord amb aquest problema jo opine que Miguel no es tindria que alterar, deuria demanar ajuda i anar tractant a Elena com una mes però ajudant-la amb la forma que ella tindrà que aprendre poc a poc i tenint paciència perquè ella finalment aconseguirà el seu propòsit.